Arran dels titulars de diferents mitjans de comunicació, s’ha generat una gran confusió dins la comunitat empresarial en donar-se a entendre que la pausa de l’entrepà és sempre temps de treball efectiu. Per això, cal efectuar l’anàlisi de la sentència del Tribunal Suprem de la qual parteix aquesta afirmació. En aquesta sentència, la Sala aborda dues qüestions de gran rellevància: la primera referida a la consideració com a temps efectiu de treball de la pausa de l’esmorzar (més coneguda com a pausa de l’entrepà), i la segona, el fitxatge efectuat en els 15 minuts posteriors a l’inici de l’hora pactada. En la sentència d’instància, l’Audiència Nacional havia estimat parcialment la demanda, declarant que les absències dels treballadors per realitzar els esmorzars, i que no tinguessin càrrec i categoria de cap, tindrien la consideració de treball efectiu, és a dir, per als qui estaven subjectes a control horari rígid. Per contra, desestima la petició de considerar com a temps efectiu de treball el marcatge efectuat en els 15 minuts posteriors a l’inici de la jornada. Respecte a la primera de les qüestions enjudiciades, la Sala Social del Tribunal Suprem reitera l’exposat per l’Audiència Nacional, en el sentit de considerar temps efectiu de treball la pausa per a l’esmorzar, sobre la base de l’acord d’empresa de 1991, que en el seu tenor literal indica: “Es registraran totes les absències i incidències produïdes durant la jornada, fins i tot l’absència de l’esmorzar per a la qual els primers 20 minuts no seran considerats com a absència”. I conclou que aquesta fórmula deixa entendre que es tracta de temps efectiu de treball “o bé perquè s’interpreti el precepte com que exonera de l’obligació de registrar la pausa, o bé perquè s’entengui que ni tan sols s’ha de fer constar la parada per a l’esmorzar que té lloc dins d’aquest marge de vint minuts”. I afegeix, davant els arguments exposats per l’empresa en el recurs, que és només l’apartat 4t de l’acord d’empresa de 1991 el que ha perdut vigència amb l’entrada en vigor de l’acord de 2019, per referir-se a la mateixa matèria, trobant-se la resta vigent, i sense que pugui entendre’s que aquesta interpretació es derivi d’una condició més beneficiosa. I quant a la segona qüestió debatuda, la Sala s’aparta de la posició d’instància, en considerar que és temps efectiu de treball el marcatge efectuat en els 15 minuts posteriors a l’hora d’inici de la jornada per a la plantilla que tingui control rígid d’horari i no siguin empleats amb categoria de cap o assimilat, ni empleats amb càrrec i categoria diferent de cap. A aquesta conclusió arriba en afirmar que el sistema de registre de jornada no pot servir per introduir canvis en les condicions de treball o desconèixer drets, inclosos en aquest cas en l’acord d’empresa de 1991. En aquest ordre d’idees, i pel que fa a la qüestió que més controvèrsia ha generat, podem concloure que, perquè es consideri com a temps efectiu de treball la pausa de l’entrepà, aquesta ha d’estar recollida com un dret dels treballadors en el conveni col·lectiu d’aplicació, pacte d’empresa, contracte de treball o condició més beneficiosa. Altrament, no s’ha de considerar com a temps de treball efectiu. Des del Departament Jurídic de PIMEC us podem oferir assessorament i acompanyament en aquestes i altres qüestions d’àmbit laboral.