Acomiadament improcedent, indemnització addicional a la legal taxada

La sala social del Tribunal Suprem, en sentència d’unificació de doctrina de 19 de desembre de 2024, es pronuncia sobre una de les qüestions laborals més esperades durant l’any 2024: la possibilitat de reconèixer una indemnització addicional a l’establerta en l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors, en atenció al que disposa el conveni núm. 158 de l’OIT. En primer lloc, s’aclareix que per la data en què es va produir l’acomiadament, no es pot entrar a analitzar l’article 24 de la Carta Social Europea. Així doncs, la sala social, fent referència a l’article 96.1 de la Constitució espanyola (CE) i a l’article 23.3 de la Llei 25/2014, de 27 de novembre, de Tractats i altres Acords Internacionals, assenyala que el Conveni núm. 158 de l’OIT forma part de l’ordenament jurídic espanyol després de la seva ratificació i publicació oficial. Per la qual cosa, fent una remissió expressa de l’article 10 del Conveni núm. 158 de l’OIT, exposa que se’n desprèn que són les legislacions internes les que poden determinar la indemnització adequada, i podran fer aquest disseny sobre la base de diferents factors, fins i tot fent previsions específiques enfront de situacions que comprometin drets especials. Afirma l’alt tribunal que això és precisament el que ha realitzat el legislador nacional a l’article 56.1 de l’ET, sense que pugui dir-se que aquest està al marge de la disposició internacional, que tan sols indica que sigui “adequada”, ja que atén criteris objectius de temps de serveis i salari que, com a elements configuradors de l’extinció del contracte, estan previstos en altres disposicions del mateix Conveni de l’OIT. En conclusió, respecte a la qüestió debatuda, és a dir, determinar si la indemnització legal per acomiadament pot ser superada i millorada més enllà del que el legislador espanyol ha establert amb caràcter general, per a tot acomiadament que es qualifiqui d’improcedent, quan aquesta sigui exigua i no tingui un efecte dissuasiu per a l’empresa, ni compensi prou a la persona treballadora la pèrdua d’ocupació, s’afirma que l’òrgan judicial NO pot acordar al seu arbitri una altra indemnització diferent de la taxada que atengui cada cas o circumstància personal de la persona treballadora. I afegeix la referida sentència que en el nostre dret intern ni existeix pràctica nacional ni la legislació ha establert una indemnització lliure per compensar la pèrdua injustificada de l’ocupació, i que ja està taxada la que, respectant l’article 10 del Conveni, ha vingut oferint seguretat jurídica i uniformitat per a totes les persones treballadores que, davant la pèrdua de la mateixa ocupació, són reparades en iguals termes, sense necessitat d’haver d’acreditar els concrets danys i perjudicis soferts. Des del Departament Jurídic de PIMEC us podem oferir assessorament i acompanyament en aquestes i altres qüestions d’àmbit laboral. .