Els terminis de venciment i pagament de les factures no poden superar els 60 dies naturals

Els Tribunals cada vegada es pronuncien de forma més contundent amb relació al compliment dels terminis de pagament recollits en la Llei de Lluita contra la Morositat en les Operacions Comercials, en el sentit de no admetre els pactes o clàusules on es regulin terminis superiors als 60 dies establers legalment ni les clàusules abusives en aquest sentit.L’Audiència Provincial de Madrid es va pronunciar, mitjançant la seva sentència número 353/2020, respecte de la nul·litat de les clàusules relatives als terminis de pagament que superen els màxims legals establerts en la Llei 3/2004, de lluita contra la morositat en operacions comercials (en endavant LLM). En l’assumpte que ha portat els magistrats a dictar aquesta cèlebre sentència es va introduir a debat si una empresa podia, mitjançant un acord marc (de clàusules generals de la contractació), imposar a l’altra empresa un termini de pagament que oscil·lava entre els 90 i els 180 dies, l’allargament del termini als dies 10 i 25 de cada mes i al 10 de setembre en cas de venciments al mes d’agost.En aquest sentit cal recordar que la LLM estableix que, a falta d’acord exprés i per a la factura tradicional, el termini màxim en què el deutor ha de pagar el creditor és de 30 dies naturals a comptar des de la recepció de mercaderies o de la prestació dels serveis,  termini que es podrà ampliar fins a un màxim de 60 dies naturals si hi ha acord exprés entre les parts. D’aquesta manera, la forquilla temporal que disposa la llei, i en el sentit en què està redactada, actua com una norma imperativa i prohibitiva que no pot ser obviada en cap extrem i molt menys per les clàusules generals de la contractació; que són aquelles que una de les parts ha predisposat en el contracte de manera sistemàtica i en què l’adherent no té cap poder de negociació.Amb tot això, la resolució estableix que la nul·litat suposa l’eliminació d’aquests pactes, és a dir, els que comporten un venciment de pagament superior als 60 legalment establerts, i que els contractes objecte que contenen aquest tipus de clàusules són contractes estereotipats que la part subministradora no ha negociat i, més concretament, contractes d´adhesió imposats per l’altra part, és a dir, la part subministradora, i que en tots ells es recullen clàusules que, en aplicar-se, suposen un incompliment del termini de venciment recollit legalment. La resolució disposa que es tracta de clàusules clarament no pactades ni negociades, sinó  imposades i que suposen una ampliació del termini legal de forma arbitrària i indiscriminada. Així doncs, en relacions comercials, ja sigui adherint-se a un contracte preestablert o en el cas de negociacions, cal revisar que els terminis de venciment i pagament de les factures, en tot cas, no superin els 60 dies naturals, ja que, si es dona aquest supòsit, es podrà reclamar la nul·litat de la clàusula que estableixi un termini superior als 60 dies naturals. Departament Jurídic de PIMEC